L'última copa

Vaig despertar al mateix infern, amb l'horrible sensació de no poder respirar; vaig intentar omplir els pulmons amb aire fresc. Què ingenu ara que ho recorde! L'única cosa que vaig aconseguir inhalar va ser la mort, perfumada amb el sofre de totes aquelles ànimes endimoniades que desfilaven una rere l'altra entre les flames, afligides pel dur calor, entre penosos càntics al trobar-se perdudes en aquell maleït lloc. Vaig intentar afluixar-me la corbata, i llavors va ser quan vaig descobrir que el meu cos ja no em pertanyia; de fet no tenia tors, ni braços, ni cames, ni peus ... simplement era un tros de carn podrida, que amb prou feines es mantenia dret. En aquest moment vaig plorar, les llàgrimes es van convertir en àcid, cremant al seu pas el poc que quedava del meu rostre, sense compassió; si era mort, el dolor deia el contrari, era insuportable. Una d'aquelles tètriques ànimes abandonar la desfilada i va venir cap a mi. Destacava de les altres per la seva enorme alçada. Amb cada pas, la pudor a putrefacte es feia més insuportable, supose que si no vaig vomitar va ser perquè tampoc tenia estómac per fer-ho. Després d'escoltar la seva veu ho vaig comprendre tot.

—Et va sobrar l'última copa... 

—On estic? —Vaig preguntar sanglotant.

A l'ens les meues preguntes li van semblar absurdes, el va demostrar rient-se a gust, amb tanta malícia que en la seua cara es van dibuixar dos ulls de foc.

—Estàs on deus. Sempre vas dir en vida que t'agradaria acabar en l'infern. Ara que estàs ací no se't veu especialment content —va tornar a riure. Ho va fer d'una forma tan exagerada que la resta d'ànimes van mirar cap a nosaltres. Elles van fer el mateix, les milers de riures van caldejar encara més les flames de l'infern.

—No entenc res! —Vaig dir desesperat— Em recorde estar assegut front la barra d'un bar de carretera, maleint la meua vida, i…

El dimoni va soltar una riallada. Semblava conéixer la història, gaudia amb cada segon de la meua agonia.

—Segueix, sembla que vas fent memòria —em va suggerir.

—Llavors va entrar ella, la dona més exòtica i estranya que he conegut. Em va semblar estrany que s'enfilara directament cap a mi. Recorde que em va llevar la beguda, i em va murmurar a l’orella que ja havia begut bastant. Després simplement va marxar d'allí, va eixir de la timba amb la copa a la mà.

—Maleïts àngels —em va semblar sentir-li dir, en el que va ser un lleu murmuri. Em va demanar que no detinguera el relat.

—Mai he sabut acceptar els bons consells, però aqueixa dona em va transmetre confiança. Així que vaig traure la cartera per a pagar i tornar al motel en el qual m'havia allotjat per a aquell viatge de negocis. Sí, això, va ser un bitllet dels xicotets, però llavors va aparéixer ell.

—Un home ben plantat i interessant, supose —va afegir el dimoni amb sorna.

—Exacte, i va demanar dues copes més; una per a ell i una altra per a mi. Coneixia els meus gustos, a aqueixes hores de la nit va ser inevitable rebutjar el Jack Daniel’s. Espera un moment! El seu riure… la teua; vas ser tu, maleït?

Fins i tot allí en l'infern, per als mals esperits el temps era molt valuós, va semblar alegrar-se que a la fi m'adonara de la mala jugada.

—Gràcies per la floreta —va afegir una vegada més amb un to jocós—. Tingues en compte que et vaig ajudar, i no m'has donat les gràcies —va tornar a riure una vegada més.

Mai en la vida havia sigut un home ploró, però en aqueix moment vaig tornar a sentir coïssor en la meua cara. Si aqueix havia sigut el meu final, em va semblar absurd morir per una copa. Em vaig sentir confús.

—Com va ocórrer tot per a acabar ací? M'és impossible recordar el final!

—L'alcohol i el volant, és una bona equació per a arribar ací. Ens resulta tremendament senzill engalipar als alcohòlics amb penes, l'infern està plagat d'ells.

No vaig voler resignar-me, així que vaig rebatre.

—Mai he sigut mala persona. Em sembla ridícul acabar ací per un simple accident de trànsit. Potser no tinc dret a un judici?

—No va ser tan senzill. A més, per la qual cosa m'has comptat un àngel va intentar ajudar-te, i tu només et vas condemnar.

—Bastant vas tindre a veure tu!

Li va resultar graciosa l'acusació. Va voler acabar d'una vegada la conversa, tenia massa treball allà baix.

—Sí, la meua ajuda va servir, però va anar molt pitjor la innocent vida que et vas portar per davant. El cos d'aquell xiquet de sis anys que va acabar entre les rodes del teu cotxe, plorant i demanant l'ajuda de la seua mamà, en realitat va ser la teua condemna.

No recordava aqueix final perquè no vaig veure al xiquet, però després d'aqueixa declaració, si és veritat que em va vindre al memòria els crits d'angoixa d'una mare que veia com el seu fill mai tornaria a estar entre els seus braços. Just en aqueix moment va ser quan vaig acceptar la meua penitència, era imperdonable tot el succeït. Em vaig sentir molt brut. Les meues penes van acabar per destrossar a una família que res tenia a veure amb mi.

—I ara què? —Vaig preguntar humiliat.

Em va fer una indicació amb la seua aura de foc.

—Posa't en la cua, ací en l'infern tampoc ens deslliurem de la burocràcia. —Va tornar a riure per última vegada, mentre tornava al seu lloc.

Vaig respirar per última vegada el que va ser la sensació de llibertat. Vaig mirar cap amunt, esperant trobar-me amb el clar del cel. Una vegada més vaig ser un ximple! No havien núvols, ni estreles; el foc s'estenia pertot arreu d'aquell lloc. Vaig començar a caminar, després de cada pas vaig anar perdent tot el que em quedava d'humà: el meu cos va acabar per descompondre's. Quan vaig arribar al lloc, em vaig convertir en una figura de foc, pudent i podrida com la resta. No va ser la fi, sinó el principi d'una eterna agonia que tenia merescuda per un últim glop que mai vaig deure haver donat.

Javier García